La Població Humana de Catalunya a Inicis del s. XVIII.

25 nov.
Família pagesa Catalana a punt de sopar. Començaments del s. XVIII.
Família pagesa Catalana a punt de sopar. Començaments del s. XVIII.

Preveure la defunció, el casament o el número de fills d’una sola persona per separat de la resta, és quasi bé impossible; però tractant-se d’un centenar o d’un  miler d’homes i dones, encertar qualsevol predicció és molt més fàcil i d’aquesta forma, sabem també les probabilitats que hi ha de fer determinades coses, en certes edats, és a dir que tenint les dades i característiques d’un determinat grup o conjunt social que estem estudiant, per aproximació, podem preveure les d’una sóla persona, bàsicament, això és el que seria la demografia.

Per tenir totes les dades necessàries per calcular els aspectes característics de les societats que estiguem estudiant, la demografia es divideix en dos extensos camps, un és el comportament vegetatiu i l’altre el moviment migratori.

El comportament vegetatiu és la relació numèrica que hi ha entre naixements i defuncions, passant pel comportament demogràfic d’una zona determinada, que mostra constants pròpies, degut a les seves costums diferenciades. A tall d’exemple i en el cas d’una societat cristiana, pel bateig, la comunió, el casament, sumat a altres situacions o estadístiques vitals, com ara l’estat de salut, l’escolarització, que ens poden donar alguna informació sobre la vida de les persones. Però realment els indicadors reguladors d’aquests estats de la vida humana, són dos; les taxes de natalitat i mortalitat, tenint com a resultat l’índex de creixement vegetatiu.

El moviment migratori, es produeix quan hi ha un desplaçament humà individual o col.lectiu, en dos territoris diferenciats, aquests desplaçaments estàn influits per factors socioeconòmics i pel tipus de desplaçament i la distància del mateix.

Els demògrafs han classificat el període històric que va del s. XVII fins a inicis del s. XVIII, com un període de crisi demogràfica de base agrària, (baixa productivitat agricola, manca total d’excedents, males collites de cereals, caresties, epidèmies, com ara la pesta bubònica i la fam, desenvocant en l’augment de la taxa de mortalitat) amb Estats que depenen totalment de l’agricultura i que no s’han adaptat a les noves necessitats de la població.

La població d’Europa, que no parava de créixer desde finals de s. XV, fins i tot superant els nivells dels primers anys del s. XIV, deixa gradualment de créixer a partir del s. XVII, durant aquest segle, el que havia estat el principal instrument de l’ampliació de la producció i dels canvis relatius de preus, la força de treball, deixa de ser-ho.

L’orígen d’aquesta crisi cal buscar-la principalment en el refredament a nivell mundial del clima degut a la petita edat de gel en la que es troba immersa la terra, i en les constants guerres, que porten a la fam, com a conseqüència.

La crisi va afectar als tradicionals centres de producció i al comerç, així com en va transformar d’altres, la crisi va portar problemes de fiscalitat als Estats doncs es reduïen els ingressos recaptats degut a la taxa de mortalitat i a l’empobriment de la població que restava viva.

Durant aquest període de crisi, els supervivents, testimonis del desastre, endarrerien els seus matrimonis, deixaven de tenir fills, i si podien, abandonaven els llocs de la tragèdia, de totes maneres aquesta crisi no va afectar a tothom per igual, als pobles amb economia cerealista que tenien unes diferencies socials molt més pronunciades que en altres llocs, i disposaven d’unes facilitats de transport, realment primitives, la crisi demogràfica causada per la mala collita era molt més destructiva.

Segons Van De Vries, la base econòmica de la societat europea, d’aquest període de crisi, era poc sòlida i la població, enfront les epidèmies, es trobava indefensa, però això no vol dir que aquesta situació fos una novetat ni constituís una crisi malthusiana, tot i que indubtablement una excesiva proporció d’habitants per unitat de terra produís una penúria crònica en alguns indrets de l’area mediterrània, però és dubtosa la presència d’una veritable crisi malthusiana dominant al s. XVII i a començaments del XVIII, aquesta crisi o sostre econòmic, segons Fernand Braudel va arribar a la dècada que començava a partir de l’any 1850.

Una crisi malthusiana és aquella que es produeix quan en un lloc hi ha un creixement poblacional molt elevat, i aquest deixa enrera a la capacitat econòmica, que arriba al seu màxim sostre, per mantenir-la, conseqüentment la salut de la població es veu amenaçada per les enfermetats, la Fam i la malnutrició. I aquest no és el cas d’aquesta crisi, doncs l’explicació més plausible, és la que que atribueix la responsabilitat d’aquesta, a la belicositat d’aquesta època i a l’absolutisme imperant. Les guerres són incessants, la guerra dels 30 anys, els conflictes civils i territorials de mitjans del s. XVII a Anglaterra, França i Espanya, les grans guerres internacionals entre 1683 i 1721, i per últim la guerra de successió espanyola, que entre totes varen destruir importants recursos econòmics, si a tot això li afegim un radical canvi de clima, amb la sobrevinguda petita edat de gel, tenim un còctel explosiu de conseqüències nefastes.

Tenint en compte aquest període històric de crisi i també d’un cert caos, com es pot veure per les dades que realment hi ha, els demògrafs les han de buscar, per fer els càlculs poblacionals corresponents, i això no sempre és fàcil i menys en èpoques històriques com aquesta.

Per recollir dades sobre una determinada població hi ha dues metodologies a seguir pels demògrafs, una és la directa i l’altra la indirecta.

El mètode directa l’utlitzen quan hi ha dades directes que provenen de registres demogràfics o també dits d’estadístiques vitals (registres de naixements i defuncions, canvis de residència, d’estatus civil, etc) en canvi quan no ni ha dades d’aquest tipus els demògrafs utilitzen el mètode indirecte, que és el que solen utilitzar per obtenir dades concretes en poblacions d’èpoques històriques antigues, aquest mètode l’utilitzen sumant els Focs, Llars o grups familiars d’un determinat lloc que estiguin estudiant en aquell moment, de fet la familia és la unitat bàsica del comportament demogràfic i la més universal de totes les institucions, doncs en totes les cultures es fomen unitats familiars.

En el cas de la Catalunya del s. XVII i XVIII, cada Foc o grup familiar, es calculava que tenia entre 4 i 7 membres, tenint en compte que en segons quins llocs d’immigració la xifra puja, i baixa en els d’emigració, Santiago Albertí utilitza l’equivalent de que cada Foc són 5 membres familiars.

Es veu que entre els anys 1533 i 1717 no existeix una estadística poblacional oficial per a tota Catalunya. El s. XVII és un total desconegut, o millor dit un conegut molt insegur.

Hi ha diverses dades sobre la població de Catalunya en aquesta època, però cap d’elles és oficial, la primera ens parla d’uns 71.680 Focs, aproximadament uns 358.400 habitants, la segona diu que existeixen uns 103.135 Focs unes 516.675 persones, però es veu que aquestes últimes xifres que són del 1717, preses en plena repressió poden resultar un pel exagerades doncs no es saben moltes coses, com per arribar a un resultat tan precís.

Per Santiago Albertí, tenen molta més credibilitat i objectivitat les xifres donades el 1708 per un geògraf anomenat Aparici, tot i ser molt particulars, aquestes xifres ballen entre les 450.000 i els 475.000 habitants i estarien exclosos els 40.000 que poblaven les comarques del sud de França i que eren de Catalunya abans del 1659.

Barcelona tenia uns 300.00 habitants, era la 4a població més poblada de la península darrera de Madrid, Sevilla i Lisboa.

Tortosa i Mataró, tenien poc més de 5000 habitants, les seguien Vic , Tarragona, Reus i Manresa amb aproximadament uns 3000 habitants.

Lleida que en altres temps havia estat la segona ciutat de Catalunya, no s’havia refet dels setges de la guerra de secessió i comptava amb prop de 3000 habitants, més o menys com Valls i Olot.

A nivell d’Estats, la població és aproximadament aquesta:

Espanya tenia l’any 1600, 8.500.000 habitants i el1700 havia baixat a 7.500.000 habitants, segons Jan De Vries, Karl Julius Beloch i Jorge Nadal.

França en tenia 18.000.000 el 1600 i pujava a 19.000.000 el 1700.

Anglaterra a l’any 1600 en tenia 4.500.000, i el 1700 passa als 5.500.000.

Les Províncies Unides l’any 1600 en tenen 1.300.000 i l’any 1700 en passen a tenir 1.600.000.

Pel que fa al Sacre Imperi dels 18.000.000 del1600 en passa a tenir 10.000.000, l’any1700.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: