El Testament de Felip IV.

9 ag.
 

Felip IV recorda el seu passat amb el conde duque com a conseller, que quasi el porta a la ruptura de l'unió entre els regnes d'Espanya i també per un moment veu el futur. Veu un futur que no te més camins ni podrà evitar que es faci realitat, malgrat el seu testament, veu a la seva neboda com una regent al servei dels deliris del jesuïta Neidhard, el seu conseller, i per últim veu al seu fill Carles II com a últim rei dels Àustries i no pot evitar plorar, amb un plor descoratjador ple d'amargor i d'impotència.

Felip IV recorda el malson de l’escissió del regne Portuguès i el seu passat amb el conde duque com a conseller, que quasi el porta a la total ruptura de l’unió entre tots els regnes d’Espanya i també per un moment veu el futur. Veu un futur que no té més camins ni podrà evitar que es faci realitat, malgrat el seu testament, veu a la seva neboda com una regent al servei dels deliris del jesuïta Neidhard, el seu conseller, i per últim veu al seu fill Carles II com a últim rei dels Àustries i no pot evitar plorar, amb un plor descoratjador ple d’amargor i d’impotència.

Realment el rei Felip IV, en el seu testament, no va fer res més d’extraordinari que seguir la norma testamentària pròpia del seu temps i dels seus antecessors, és a dir va aplicar al seu text hereditari las siete partidas del rei Alfonso X el Sabio i les disposicions hereditaries marcades per l’emperador Carles V.

Las Siete Partidas de Alfonso X el sabio, formen part de la tradició medieval castellana i més o menys diuen el següent:

-Primera Partida: Alfonso X diu que tot pertany a l’esglesia catòlica i que per mitjà de les creences, s’ensenya a l’home a conèixer a Déu.

-Segona Partida: Tracta del que els hi convé fer als reis i emperadors.

-Tercera Partida: Es refereix a la justícia, com a mitjà perquè els homes visquin en pau.

-Quarta Partida: En aquesta partida s’aborda el tema de les esposalles, casaments que junten els amors dels homes i de les dones, (segons ell) com ha de ser, dels drets dels fills, del poder dels pares sobre els fills, de l’obediència als pares, dels deutes dels criats, dels serfs i dels vasalls vers els seus senyors i de les raons de ser el senyor.

-Cinquena Partida: Aquí escriu sobre els emprèstits, pleits, i demés tractes que es fan, quins són els “legals” i quins no i com s’han de fer.

-Sisena Partida: La que fa referència als testaments, qui  els pot fer, com s’han de fer, qui pot heretar i com s’han de partir les conteses.

-Setena partida: Aquesta parla de les acusacions, mals, penes i escarments que reben els qui cometen actes punibles.

Pel que fa a les disposicions de l’emperador Carles V, (el primer dels Àustries en juntar els regnes d’Aragó, Castella, Navarra i el Sacre Imperi Romano Germànic i proclamar-se césar d’aquests territoris) aquestes enceten la que després serà una tradició en tots els Àustries, i és aquesta obligació (com a mode de Supervivència), a rebutjar als Borbons en l’herència dels regnes hispànics i a establir com a únics hereus a la familia Austríaca.

Però aquesta tradició es va trencar al pujar al poder Carles II, encara que no va ser l’única, de fet el testament de Felip IV, va ser un testament incomode, degut a la greu situació econòmica i d’atomització del poder que vivia la corona i també va ser un testament poc respectat.

El succesor de Felip IV va ser el seu fill Carles II de 4 anys d’edat, el nou rei no solament era molt petit sinó que a més era un nen amb molts problemes de salut i mentals, degut a l’herència endogàmica de la seva familia, els Àustries.

De regent, Felip IV va nomenar a la reina mare Marianna d’Àustria , (arxiduquessa d’Àustria i després reina consort de Castella i Aragó) que segons sembla pel que diu la història i els historiadors, no estava molt capacitada per aquest càrrec, però que tot i així ja havia exercit funcions de govern, doncs Felip IV a partir de 1660 i per culpa de la seva delicada salut que a l’hora afectava el seu estat d’ànim, li va delegar moltes responsabilitats de govern i és vista pels personatges més principals que visiten Palau, com la veritable governant.

Aquesta però, segons el testament de Felip IV, no governarà sola ni durant molt de temps, el rei sap de l’ineficàcia de la seva dona, tot i la seva ambició, i amb aquesta disposició dins del testament pretén
neutralitzar-la.

Marianna serà regent i governarà fins que Carles II faci 14 anys i ho farà totalment limitada per una junta de govern nomenada pel mateix Felip IV, i que estarà formada pel president del Consell de Castella, el vicecanceller d’Aragó, l’arquebisbe de Toledo, l’inquisidor general, un conseller d’Estat i un gran d’Espanya a escollir.

Felip IV no va voler que la regent tingués un conseller personal (aquests consellers tenien el nom de validos), més exactament no va voler que en tingués un en concret, a part de que ell, pocs anys abans
de morir, va governar sense un primer ministre.

I aquí ve una de les passades pel forro de la culata del testament de Felip IV, feta per la seva pròpia dona i neboda, la regent Marianna d’Àustria, que prepara un atac en tota regla, alguns el classifiquen
de cop d’Estat, als propòsits del seu oncle i marit de coartar la seva llibertat com a governant, així que el primer que va fer, va ser obviar els decrets que prohibeixen a cap jesuïta i a cap estranger exercir
tasques de govern, és clar que després de moltes giragonses, fins que obertament va escollir al seu confesor com a valido dins del consell d’Estat, aquest era el jesuïta John Everard Neidhard que segons sembla tampoc estava capacitat pel càrrec, però que ja feia d’assessor a l’ombra de la regent quan aquesta era reina, a part de que també tenía mala premsa per la societat aristocratica de l’època, doncs no pertanyia a l’aristocràcia castellana, tenía uns orígens modestos i era estranger.

Una de les giragonses previes de la regent Marianna, al nomenament de Neidhard com a valido, va ser la de desconvocar les Corts de 1665 que es realitzaven per jurar a Carles II com a príncep d’Astúries, (pas previ a la coronació del petit monarca i de qualsevol monarca que aspiri a la corona espanyola) i així evitar l’oposició de les Corts al nomenament del jesuïta.

Marianna decideix fer això perquè a les poques hores de morir el seu marit i oncle Felip IV, també va morir un membre de la junta de govern, l’arquebisbe de Toledo, i que ella pretén substitir per Neidhard, però abans de poder fer això haurà de fer altres coses i poc a poc es sortirà amb la seva, fins a col.lapsar la junta de govern i portar a l’Estat al més gran dels desgavells.

Tenint en compte aquesta omissió del testament de Felip IV, que es va cometre relativament poc temps després de la mort del rei planeta, no és d’estranyar que l’encisat fes el que fes a les portes de la seva mort i més quan el testament del seu pare, era volgudament oblidat per tots els que l’estaven influint a l’hora de signar la seva pròpia herència.

Anuncis

2 Respostes to “El Testament de Felip IV.”

  1. Marc Alberich 9 Agost 2011 a 3:31 pm #

    Una magnífica il.lustració per un interessant article…felicitats a l’autor!

    • David Parcerisa i Ungé 3 Octubre 2012 a 1:14 pm #

      Una mica tard, disculpa, però tot i així Gràcies Marc. A hores d’ara ja tinc el personatge per aquesta història de la història, i estic començant a fer el guió de la Historieta Gràfica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: